Travessa pel Salkantay

Marxem d’Abancay amb els ulls fixats al Salkantay, un gegant de 6.271m amb un coll amb el mateix nom de 4.630 m. Aquesta travessa va ser la nostra opció per arribar al Machu Picchu, evidentment no és el camí més usual però sens dubte el més preciós!

El dia d’arrencada teníem ganes de pedalar, així que vam fer 70 km amb 1.500 metres de desnivell positiu i ben aviat vam arribar a Mollepata. Allà hi havia un pas tancat i ens van dir que no estava permesa l’entrada de vehicles, tampoc amb bicicleta. Ja havíem llegit en algun blog que no ho permetien però d’altres ho havien aconseguit així que ens hi vam aventurar. La primera noia que ens va atendre no ens deixava passar però una segona va intervenir i pagant l’entrada usual al parc natural, 10 soles, vam poder passar. El mateix dia vam arribar a Soraypampa, que ja estava a 4.000m.

La decisió

Vam allotjar-nos en una habitació molt acollidora, amb aigua calenta tot i el fred que feia a l’exterior. Vam preferir no muntar la tenda per sortir ben d’hora l’endemà i evitar la gelada i les complicacions dels despertars a tanta alçada. Al llevar-nos, però, estava plovent i hi havia molta boira així que vam decidir quedar-nos un dia més, per nosaltres no tenia sentit tot l’esforç sense poder veure les vistes del gran nevado. A la tarda, la boira va marxar i el sol es va deixar veure, vam aprofitar per fer una caminada a uns llacs amb vistes increïbles, la llum de la posta de sol al Salkantay sense núvols era excepcional. Vam saber que havia estat la decisió correcta!

Vam poder veure la llum de la posta de sol anar-se esvaint muntanya amunt i va ser preciós!

Al matí següent vàrem sortir quan el cel encara era clar però uns petits núvols jugaven amb la muntanya i anaven creixent a mesura que passava el dia.
Quan ja portàvem una hora d’ascensió ens vam adonar que en alguna banda havíem perdut l’ampolla de combustible, indispensable per poder cuinar. Potser algun cop? Potser a l’habitació? El Gerard va decidir tornar endarrere a buscar-la però ja no la va trobar, segurament devia caure en algun bot, la vam donar per perduda. No teníem temps per perdre així que vam seguir.

Qui són els burros?

Pedalant camí amunt ens vam creuar amb uns rucs totalment carregats amb motxilles, menjar i tendes. Era l’equipatge d’uns gringos que anaven una mica més endavant caminant amb una motxilla ben petita.

Una mica més endavant, quan faltaven els últims 300 metres per arribar al coll, vam decidir desmuntar les bosses de la bicicleta i carregar-nos-les a l’esquena. Venia un camí dret i pedregós que no es podia ciclar i per tant, és preferible poder carregar el pes a l’esquena i empènyer la bicicleta més fàcilment. Quan ja ho teníem tot a punt es van parar tres nois peruanos i vam estar parlant sobre les bicicletes i la ruta que estàvem fent. Ens van explicar que ells havien pujat fins al coll del Salkantay amb una bicicleta cada un, les bicicletes de tres nois d’Estats Units que només volien fer el descens de la muntanya.

Creiem que totes les persones que vulguin fer el descens del Salkantay han d’esforçar-se per pujar-lo i per això nosaltres actuem en conseqüència.
Entre aquesta i l’experiència dels burros vam estar parlant i reflexionant sobre l’impacte del turisme, sobre com s’inverteixen els diners i sobre les formes de consum. Vam sentir que pagar una misèria a tres joves locals perquè fessin la part dura de la ruta i després ells poguessin gaudir la baixada no era quelcom amb el que ens sentíssim còmodes. Ho vivim com una nova forma de colonització en la que el capital compra persones, on el turisme de consum pretén poder accedir a totes les comoditats.

Neu al coll

Quan faltava poc per arribar al coll va començar a nevar, va ser un moment fred i esgotador però l’èpica del moment ens donava energia. Vam aconseguir superar-lo i arribar al coll, com a recompensa, el sol brillava quan vam posar-hi els peus. Des d’allà no s’acabava de veure el cim, però les vistes eren espectaculars.

No estàvem soles, és un trekking força turístic perquè està molt a prop de Machu Picchu i de Cusco. La sorpresa de tots els altres turistes pel que havíem fet era òbvia, alguns es van acostar a preguntar-nos i ens van felicitar. Ens sentíem orgulloses de la fita assolida però no s’havia acabat el dia, el descens era un altre repte: 3.000 metres de desnivell per un mateix camí que anava del fred rocam del coll als boscos selvàtics. Va ser brutal baixar per un dels camins més tècnics de la ruta, envoltats de muntanyes nevades, unes vistes realment poderoses.

Les dues versions del descens

El Gerard va gaudir moltíssim tota la baixada, fent salts per les roques i esquivant les més grans però per l’Ariadna no era tan fàcil, mai ha fet descensos i menys tant tècnics, llargs i després d’un desgast d’energia com va ser la pujada.

Tret de la part inicial on les roques eren massa grans, la resta del descens era brutal! Cada dos per tres parava a veure com ho portava l’Ari, que no s’hi atrevia, i quan em va semblar un tram més fàcil vaig dir-li que si no ho provava no sabria si podia fer-ho o noGerard
El Gerard em repetia que ho provés, que així s’aprenia. Vaig deixar la bicicleta i em vaig posar a plorar. Veia una baixada eterna i jo havent-la de fer a peu, el Gerard em deia que m’hi havia d’esforçar… Com s’hi no ho hagués fet fins aquell moment!!! La situació em va superar.Ariadna

Vam tenir una conversa bonica sobre l’esforç, l’aprenentatge i els límits personals. És evident que aquest viatge és a ritme de “novata” i que la corda no es pot tensar més del compte. Per altra banda, també és cert que estem fent camins tècnics a 4000 metres d’alçada amb les bicis ben carregades i això no facilita les coses.
El camí era força rocós però en un punt es va convertir en un camí més suau, amb algunes roques grans que s’havien de saltar però perfectament ciclable. Així doncs, en vam fer molta via i l’Ariadna ho va gaudir moltíssim.

El final feliç

Portàvem hores baixant, feia el que podia i sovint havia de posar el peu a terra per no desequilibrar-me, va arribar un moment més pla on el pedram es va reduir i cada vegada em sentia més còmode. Va arribar el descens suau, per un camí amb força desnivell i graons però amb menys rocs. Cada vegada em sentia més segura, m’atrevia a provar trams que no veia clars i al superar-los la motivació pujava. Sense esperar-m’ho gens, vaig gaudir moltíssim del descens!Ariadna
Em va fer molt feliç veure l’Ariadna superar el petits ressalts que feia el camí després de la conversa que havíem tingut unes hores abans. Aquesta part era una caminet molt suau (tipus ‘flow trail’) i fàcil de disfrutar que vam gaudir les dues, però s’havia de vigilar amb el precipici que tenies a un costatGerard

Vam arribar a una zona selvàtica, un canvi brutal que ens va agradar moltíssim! Un descens amb petites pujades que es convertien en salts i un bon penya-segat que ens va acompanyar força estona. El camí estava ple d’arbres fruiters i vam agafar un parell de paltas (alvocats) que vam trobar al terra, ben grans i pesades, una mica verdes però en dos dies ens les vam podem menjar!

Faltava poc per arribar a Santa Teresa però després de pedalar una hora en foscor vam decidir parar a dormir en una caseta que estava al mig de la carretera. La dona ens va convidar a un mate i vam menjar “pan con huevo” abans d’anar a dormir. Es notava el nivell d’insectes de la baixa altitud, més grans i molta més quantitat que al que estàvem acostumades!
L’endemà vam fer cap a Santa Teresa, on vam estar tres dies per poder anar a visitar el Machu Pichu, un final de trajecte impressionant.
La travessa del Salkantay, 100% recomanable!!!

Mapa