Ruïnes Incas

Des de l’inici fins al final de la travessa per Perú ens ha acompanyat la seva història. L’essència i la força que transmeten alguns racons és tan màgica que no estranya que tanta gent peruana cregui en els ovnis. Cada vegada que trepitgem una zona de ruïnes Incas tenim la sensació que encara hi ha tant per descobrir! Que en qualsevol racó hi pot haver part d’una història que està per explicar./h4>

Chavín de Huántar

El trajecte cap a la Cordillera Blanca el vam saber aprofitar. Les primeres ruïnes que vam visitar van ser amb la Gisela a Chavín de Huántar, un poble al que s’arribava des de Huaraz. És un poble petit que degut a les ruïnes és força turístic, així que vam trobar un hospedaje i restaurants. Vam visitar el poble sencer, les ruïnes i després el museu. Va valdre molt la pena ja que documentava les parts de les ruïnes, les troballes i parlava també de la història del descobriment.
Igual que al Machu Picchu, les persones que van descobrir i desenterrar els misteris Incas no són gent peruana sinó estrangera. Exploradors i arqueòlegs que coneixien de la possible ciutat i caminant per la zona van trobar la punta del que seria un gran temple enterrat. Amb el suport econòmic d’escoles i governs internacionals es va iniciar l’excavació que encara ara s’està duent a terme. El dia que vam visitar les ruïnes de Chavín hi havia el descobridor amb tot l’equip d’arqueologia, estudiants i professionals, treballant en unes galeries comunicades entre sí per un conducte. A cada una s’hi han trobat coses diferents: en la primera materials i objectes, en la segona ossos de nens/es, i estaven excavant les altres, se sospita que era una mena de ritual d’ofrena o cerimònia d’enterrament.
En general es creu que Chavín era un dels temples de culte més grans del període preinca, on un gran volum de gent recorria milers de quilòmetres per assistir als rituals.
Són molt recomanables d’anar a visitar, ja que a més de passejar pel circuit exterior i gaudir imaginant com devia ser, es pot entrar sota el temple i recórrer alguns dels passadissos que han estat habituats. Són unes galeries ben fosques, connectades entre si per uns conductes de ventilació. Es creu que ho utilitzaven per crear efectes i sorolls estranys i fer creure a la població que el sacerdot feia màgia. De la mateixa manera, també hi havia uns viaductes que arribaven a la plaça central per fer “jocs” amb l’aigua. Des de la plaça sortien unes escales que tenien tres nivells fins arribar a dalt de tot de la piràmide, les escales estaven dividides per la mitat per dos colors, el blanc i el negre. Fins hi tot la porta més gran d’accés tenia la mitat de les pedres fosques i l’altra clara. Simbolitzava la connexió de la Pachamama amb el cel i el sol entre els humans i els seus deus.
És molt difícil d’explicar la gran complexitat i perfecció de les construccions sense veure-ho. Hi ha molta part desconeguda, moltes de les històries que expliquen són suposicions així que dóna peu a que cadascú s’imagini la seva versió fis que estigui més clar.
Un dels aspectes més destacables de les ruïnes de Chavín són el munt de Cabezas Clavas que s’han trobat, algunes conservant encara el seu lloc original. Eren uns caps que representaven diferents nivells de transformació, se suposa que després de prendre waxuma (San Pedro) o alguna altra substància, uns caps humans que es transformaven amb pumes o serps. Es trobaven clavades a les parets del temple, d’això ve el nom.
Totalment recomanable visitables per un preu de només 5 soles si ets jove.

Choquequirao

Des d’Abancay ens van parlar d’unes ruïnes que eren millors que Machu Picchu però que no eren tan conegudes per la seva localització. Ens van aconsellar molt d’anar-hi perquè d’aquí un temps ja serà més turístic i els preus pujaran com va passar amb la gran joia de Perú.

Així doncs, vam decidir fer una excursió a peu pel camí curt, una caminada de 16km. Vam decidir sortir de Kiñualla, baixar 8 km fins al riu i pujar 8 km fins a les ruïnes, dormir dins, visitar-ho l’endemà i tornar a fer el camí endarrere. Fàcil i ràpid! Així en dos dies fèiem la visita i al dia següent marxàvem amb la bicicleta cap al Salkantay.

Bé, no va anar tal i com ens pensàvem. En els 8 km vam baixar 1.500m i una vegada al riu, esgotades d’una calor espantosa, no vam poder evitar posar-nos una bona estona al riu. Després, va començar la pujada de 1.500m més. A l’arribar a les ruïnes era negra nit i portàvem dues hores caminant en la foscor, ja que a les 18h ja es fa fosc. Va tenir la seva part bonica, els animals van començar a sortir dels caus: serps, escorpins i aranyes, i també un munt de cuques de llum que cobrien la muntanya. Brutal.

Vam muntar tenda, vam fer el sopar i ens vam posar a descansar. Teníem les cames trinxades! Hi havia dues tendes més i hi havia una caseta amb dos guardes. Es van sorprendre molt que arribéssim sense guia i aquelles hores, ens van advertir que era molt perillós el que havíem fet perquè era zona d’óssos i pumes i no feia gaire una parella d’estrangers havien sigut atacats i greument ferits. Vam pensar que potser no era una pujada tant bonica doncs i que a partir d’aquell moment evitaríem moure’ns de nit.

L’endemà vam plegar campament i vam visitar Choquequirao. Realment era una zona de ruïnes molt gran, amb les andenerias, les cases incas, zones de culte i les típiques canalitzacions d’aigua. Ens va agradar moltíssim, era el primer poble inca que visitàvem i no ens podíem creure que aquelles construccions fossin de veritat. Teníem mil preguntes i no hi havia cap cartell explicatiu enlloc. Aquesta és la part dolenta de no ser guiades per una persona local que té el coneixement.

Vam recollir motxilles on havíem dormit i vam desfer camí. Ens havien dit que en algun lloc del parc ens farien pagar 40 soles però no vam trobar a ningú ni ens van demanar res, ni per entrar ni per sortir. El cert que els horaris que vam fer i la zona d’accés no eren lo més comú, això ens en devia salvar.
A l’arribar a Abancay després dels 3.000m de baixada i 3.000m de pujada en 32km ens feien tan mal les cames que vam haver de descansar dos dies sencers! Acostumades a fer muntanya no ens ho podíem creure però les dues caminàvem com aneguets de les agulletes.
Una experiència molt recomanable però potser es pot plantejar arribar-hi per l’altra ruta, més llarga però no tan explosiva.

Machu Picchu

Aquí tenim la joia de la corona. Una de les 10 meravelles del món!

Ens va costar força decidir si visitàvem Machu Picchu o no. Havíem conegut les ruïnes de Choquequirao i ja ens havien semblat espectaculars, sense massificació ni destrucció del medi. Crèiem que Machu Picchu té un preu desmesurat i tot el desplegament turístic de la zona és exagerat. No ens agrada la idea que sigui una atracció turística obligatòria i tot el que això ha generat a l’entorn: Aguas Calientes s’ha convertit en un ressort, el camí és una via del tren en constant modificació, s’arriba fins a la porta de les ruïnes amb busos i des de que poses els peus a Cusco mil empreses t’hi volen dur al millor preu i tot inclòs.
Visitar Machu Picchu és costós fins i tot per la gent de Perú, ja que no és un lloc fàcilment accessible. Tot i així, el preu que paguen les persones locals és molt més reduït que la taxa estrangera, com ha de ser. En general a tot Perú aquest és el funcionament, hi ha un preu d’accés a les zones turístiques que varia segons si ets del país, de les comunitats andines o de la resta del món. Aquesta mesura evita que el gruix de turisme impedeixi l’accés a causa de l’augment de preus i la gent local tinguin la opció de gaudir-ne. Tot i així, ho troben car i dificultós.
Ens preguntem on van tots els diners que deu produir Machu Picchu. Rep una mitjana de 3.000 persones al dia i el preu d’entrada és d’uns 100$ si ho visites tot. Aquí s’hi ha de sumar el cost del taxi, més el bitllet de tren i de bus, si no vols caminar, el cost dels àpats a restaurants de pizza, sushi o qualsevol altra menjar estranger i a més, les nits a Aguas Calientes, ja que el trajecte és llarg si vens de lluny. No ens podem ni imaginar què es deu gastar un turista estranger per visitar Machu Picchu.

És un espai que gestiona el Departament de Cultura del Govern de Perú, on es deuen invertir els milions que generen les ruïnes Incas més famoses del món? Es destinen a iniciatives, necessitats i peticions de les comunitats? La gent diu que se’n va tot cap a Lima i no tornen.
Finalment, amb totes les contradiccions a l’esquena i el dubte constant, vam decidir enfilar cap a Aguas Calientes. Això sí, ens vam proposar pagar només l’accés a les ruïnes i no gaudir de cap de les comoditats.
De Santa Teresa vam marxar sense les bicicletes per pujar fins al Machu Picchu.

Vam sortir caminant ben d’hora, quan el sol començava a treure el cap. La motxilla plena d’aigua i alguna cosa per picar. Els mosquits van ser la cosa més molesta del camí, que era tranquil i sense cap dificultat. Des d’Hidroelectrica el camí va resseguint la via del tren, es passen alguns trams en obres i petits desviaments però no té pèrdua. Al arribar a Aguas Calientes, el poble d’on surten els busos que et pugen fins la joia, vam quedar esclafats per la gentassa que hi havia, unes cues enormes a tot arreu, restaurants de menjars internacionals i tot caríssim.

Vam dirigir-nos a la oficina per comprar les entrades (si, correcte, vam pujar fins allà sense seguretat de poder entrar) i, a part de la llagrimeta pel preu, vam tenir molta sort! Si es vol l’entrada completa que inclou la pujada al Wayna Picchu i a la muntanya la reserva s’ha de fer amb mesos d’antelació però encara quedaven entrades simples de mig dia per 150 soles, uns 40€.
Vam decidir menjar alguna cosa per aguantar tot el dia però ens vam dirigir al mercat del poble, on feien els menús típics a preus típics, 6 soles. Després ja vam enfilar les escales que portaven fins a l’entrada, unes escales en ziga-zaga força rectes que ens van fer suar moltíssim durant una hora i mitja.

Les ruïnes són enormes, un recorregut et va guiant però enlloc hi ha cartells explicatius. Allà la gent va amb guies, una bona decisió per aprendre i poder preguntar. Anàvem parant l’orella i inventant-nos històries del que podria haver estat. El cert és que no tenen clar quina era la funció ni la història del Machu Picchu. Hi ha encara un munt de preguntes per respondre, la primera és com van aconseguir tanta perfecció a l’hora de tallar les pedres i en l’alineació de les cases i canalitzacions. Tampoc està clar si la localització de la ciutat era per temes de fortificació militar o per temes espirituals. La realitat és que trepitjant aquells camins t’inundes de dubtes i la imaginació no para, té una energia especial que et transporta i un paisatge brutal.

Després d’uns quants quilòmetres per dins al parc va començar a ploure, no molt però suficient per creure que ja portàvem força estona i teníem una hora per baixar a Aguas Calientes abans que es fes fosc, a les 18h.
La tornada va ser feixuga, vam arribar a Hidroeléctrica a les 21h i vam tenir sort que allà hi havia un taxi que ens va dur a Santa Teresa! Sinó, hauríem d’haver caminat encara dues hores més i ja estàvem prou rebentades.

La conclusió final és que, igual que tots els indrets amb petjades de civilitzacions antigues, et desperten una curiositat melancòlica per saber com van construir aquelles meravelles, com vivien i què va passar. La cerca de significats és temptadora! De la forma en que nosaltres vam visitar Machu Picchu creiem que és una bona experiència, però des del nostre punt de vista, no val tan la pena com per pagar la quantitat que demanen les agències ja que l’essència inca es pot descobrir a molts altres indrets de Perú amb un cost molt més baix. Pagues “la marca”.

Direcció Cusco per Moray – Maras

Vam sortir de Santa Teresa en direcció Cusco passant per l’Abra Málaga (4.320m). No feia gaire bon dia i al arribar a dalt es va posar a ploure, una pluja gelada que ens va acompanyar durant tot el descens fins a Ollantaytambo. Sobre la bicicleta, la pluja gelada i la velocitat, va ser el dia que vam passar més fred de tots els que portàvem a Perú, molt dur.
Vam descansar a un hospedaje d’Ollantaytambo, que es troba a la Vall Sagrada, una zona turística per les construccions incas que es troben a quasi cada ciutat. De la vall vam pujar fins a Moray per visitar les andenerias, de les més espectaculars que havíem vist fins al moment!

Les andenerias eren circulars i creaven microclimes, cada circumferència tenia una temperatura determinada per cada tipus de conreu. Espectacular! Una cua de cotxes i busos s’esperaven a les portes i vam decidir anar avançant amb la bicicleta fins a tenir unes bones vistes. Al cap d’una estona una senyora ens va dir que per estar allà havíem d’haver pagat l’entrada. Vam demanar disculpes i vam marxar ja que no era la nostra intensió fer la caminada per dins les ruïnes ni passar-hi gaire estona.

Seguidament vam arribar a Maras on vam caminar fins al mirador de les salines més antigues de Perú, d’on surt la famosa internacionalment Sal de Maras. Allà vam passar una nit, bé, una mala nit, ja que el Gerard va tornar a tenir vòmits i febre alta.

L’endemà vam decidir fer els últims 30km fins a Cusco amb una combi i així el Gerard podia reposar.
A Cusco vam anar a casa d’un couchsurfer que va ser el nostre allotjament durant deu dies. Ens va agradar molt la ciutat, ja començava a ser temporada baixa i per tant la ciutat estava força tranquil·la. Vam visitar esglésies que antigament havien estat temples Incas i amb la colonització espanyola van ser substituïts. Els espanyols van fer servir les pedres dels temples per construir les esglésies, d’aquesta forma mostraven a la població que totes les seves creences eren falses i que la religió verdadera era la cristiana. Una massacre de cultures i la seva gent en paraula de Déu. També hi ha altres ruïnes interessants a Cusco, ja que era la capital de l’imperi Inca.

Mapa