Punta Pumacocha 4.990m

Després de dos mesos pedalant arribem al punt més alt, el coll Punta Pumacocha de 4.990m. Era un tram que esperàvem, un objectiu engrescador per a les dues! La falta d’aire ens juga en contra, però és un dels moments més màgics.

Aquella nit la vam dormir a peu de carretera, no vam trobar un altre lloc millor per muntar la tenda. Estàvem a 4.600m, com sempre, ens acompanyava la via làctia i una immensitat d’estrelles. L’endemà ens vam llevar ben d’hora i amb poc menjar a la panxa vam començar a pedalar.

Després de dos mesos arribem al punt més alt, el coll Punta Pumacocha de 4.990m. Era un tram que esperàvem, un objectiu engrescador per les dues. No teníem clar si podríem assolir-lo o no ja que l’anterior vegada que havíem arribat a 4.800m, l’Ariadna va arribar força cansada i afectada pel poc oxigen, així que teníem bastants dubtes!

La pujada era pedregosa i dificultava la pedalada però el paisatge era preciós. El sol ens va acompanyar tot el dia però a mesura que anàvem pujant l’aire era més fred i el poc oxigen es notava. Vam fer alguna parada per menjar una mica i beure suc per agafar energia, en aquells moments cada vegada pedalàvem més poc a poc i al final vam decidir empènyer la bicicleta. Estàvem a 4.850m i de tan en tan provàvem de pujar i tornar a pedalar, però al cap de quatre metres ja no ens quedava oxigen. Finalment vam desmuntar les bosses, ens les vam carregar a l’esquena i vam empènyer fins al coll. El sol anava caient i vam arribar amb una de les postes de sol més boniques que hem viscut.

El moment més màgic

El Gerard va deixar la bicicleta al terra i ben ràpid va agafar la càmera. Era un moment molt màgic per les dues, un repte superat tot i no haver-lo pogut fer pedalant. La sensació era d’estar al sostre del món, juntes, acompanyades per les muntanyes nevades i el silenci. Ens trobàvem molt bé, sense mal d’altura i tot i que costava respirar la sensació era espectacular, igual que les imatges resultants!

Les postes de sol són moments preciosos, però s’acaben ràpid. Sabíem que quan l’últim raig de llum ens toqués el fred ens gelaria així que el vam aprofitar per abrigar-nos tant com vam poder: samarreta i malles tèrmiques, polar, plomes, guants, buff i gorro. Quan el sol es va amagar el cel es va tornar blau i violeta, vam pujar sobre les bicis i ens disposàvem a arribar als 4600m per poder descansar bé. A l’altra banda del coll la vall era absolutament diferent. Era molt impactant veure el canvi de roca, colors i vegetació. De seguida se’ns va fer fosc però amb el frontal i els llums de bicicleta vam arribar al destí, un prat on muntar tenda i preparar un sopar calentó ben merescut! Estàvem cansades i teníem fred però l’emoció del dia ens feia treure l’energia.

Mentre sopàvem vam veure uns ulls grocs moure’s prop nostre. Sabíem que era una zona de pumes i óssos però semblava algun animal més petit com una guineu. No molt lluny hi havia unes cabanetes amb ramats i vam pensar que era el seu objectiu, amb algun intent d’espantar-lo en vam tenir prou per quedar-nos tranquil·les.

Aquella nit vam aprofitar per fer astrofotografia. Hi havia un cel brutal i el Gerard no va poder guardar la càmera fins aconseguir plasmar aquell moment.

L’endemà va tocar pedalar per la pampa, un terreny força pla, ple d’aiguamolls i amb moltíssima fauna, sobretot aus.

La sensació de soledat era més gran que mai, el següent poble quedava a dies de pedalada i no hi havia ningú. Les valls eren enormes i ens sentíem petites en la immensitat.

Mapa