La primera caiguda

És un viatge demandant, sóc conscient que el meu domini de la bicicleta és baix i que m’he d’esforçar cada dia! Una vegadada a terra però, t’inunden les inseguretats i les veus que et pregunten què hi fas aquí, no estàs feta per això

Després d’algunes hores de pedalar per la pampa a 4300m a través d’una pista de terra envoltada d’altes herbes amb els cims nevats al fons, vam arribar a un gran embassament. Enlloc de voltejar-lo per arribar al poble, Tanta, i seguir el camí, vam decidir agafar una drecera per arribar directament al final del llac i retrobar la pista de terra. Potser no va ser la millor decisió, volíem estalviar temps però vam haver de fer corriols, empènyer la bicicleta i pedalar per la sorra de platja. Se’ns va fer dur i costós, a més, el camí no sortia al mapa i havíem d’anar improvisant. Probablement hauríem trigat el mateix per la pista, més llarga però fàcilment ciclable.  La part bona de tot plegat se la va endur el Gerard, que li va encantar poder fer fotos d’un fora-pista ben peculiar.

El llac es va convertir en un riu completament transparent que ens va acompanyar al llarg de la vall, el riu Cañete.

Ens va conduir al que era la primera ciutat turística que ens vam trobar en ruta: Vilca. Era un poble de turisme local, principalment visitants de Lima.

Després d’una parada per dinar, on vam provar la trucha frita, vam continuar una baixada que seguiria fins l’endemà. Vam parar a dormir a un hospedaje, molt agraïda d’haver-ne trobat un; ens vam dutxar i vam curar-nos les ferides que se’ns estaven fent a la zona del cul a causa de la suor, el fregament i estar assegudes al seient de la bicicleta durant tantes hores.

Caure i tornar-se a aixecar

Al sortir el sol vam engegar amb molta energia, aquell era l’últim abans de fer un descans a Laraos. Era un camí que anava baixant de forma suau quan de cop, mirant el riu que ens acompanyava a la dreta del camí, vaig fer una aterrissada. Va ser ràpid, en un moment em vaig veure a terra, la bicicleta uns metres més enllà i tota la part dreta del cos em feia mal. Vaig fer un crit i el Gerard, que estava una corba més endavant, va venir ben ràpid i espantat.

– Què t’ha passat? Estàs bé? Et pots aixecar?Gerard

Va ser una caiguda tonta en un terreny fàcil, una baixada força plana. El que em va fer caure va ser la grava acumulada al mig del camí; mirant lo bonic que era el riu no vaig posar bé la roda i pam! A terra.
Vam apartar les bicicletes i vam baixar fins al riu. Estava bastant adolorida però l’aigua glaçada em va anar molt bé per netejar la ferida i rebaixar el dolor. El Gerard em va cuidar molt, va ser un bon infermer i sobretot, va saber-me animar.

És un viatge dur, sobretot si mai ho has fet abans. Era conscient que m’aventurava a una ruta demandant que em faria esforçar cada dia, també era conscient que el meu domini de la bicicleta era baix i que l’aprenentatge és fa mica en mica. Una vegada a terra, però, em van començar a venir preguntes:

Què hi faig aquí? A qui vull enganyar? No estic feta per aquests viatges! El Gerard hauria d’anar amb una persona més ferotgeAriadna

A l’acabar les cures i estar una estona parlant, vaig decidir continuar. El Gerard insistia que podíem descansar, però aquell dia, jo volia arribar a Laraos sí o sí. Havíem llegit a Andesbybike que hi havia Wi-Fi i aquell dia era important; la Xènia, la meva germana més petita, feia anys. No podia celebrar-ho al seu costat, però volia parlar amb ella i felicitar-la, dir-li que me’n recordava i que em moria de ganes de fer-li una abraçada.

Així doncs, vam decidir continuar. A l’arribar ens va costar una mica aconseguir la clau del Wi-Fi, era de l’Ajuntament i la persona que ens havia d’obrir no hi era. Finalment després d’esperar-nos dues hores vaig poder contactar-hi. Eren les seves dues de la matinada però estava desperta!

No puc dormir! Estem a un hotel amb la mama i el papa, fa molta calor i no aconsegueixo dormir, abans que truquessis estava estirada al terra per fer passar la calor. Estic contenta perquè així hem pogut parlar!Xènia

Un cop de destí.

La meva primera caiguda va resultar un blau enorme a la cuixa dreta, amb una bona cremada que va tardar dues setmanes a estar recuperada del tot i les malles de bici foradades.

Vam decidir quedar-nos al poble durant quatre dies i vam aprofitar per posar-ho tot a punt: rentar la roba, fer les compres, contactar amb familiars, fer alguna publicació a Instagram (@rodada_d_mel), netejar bé les bicicletes i recuperar-nos dels dies pedalats.

Companyes d’aventures

A Laraos vam veure les primeres andenerías i les més grans que hem vist fins ara. Són unes construccions Incas on conreaven, uns esglaonats infinits. Aquesta era la forma que tenien per conrear les valls amb grans desnivells.

Aquests dies eren festes de Laraos, celebraven l’aniversari del poble; balls, música, menjars populars, etc. Va coincidir amb l’arribada de dues parelles de ciclistes! Els primers que ens trobàvem pel camí. Es van instal·lar al mateix hospedaje que nosaltres i el Gerard va estar parlant amb les dues parelles durant tota la tarda; portaven més ruta que nosaltres, ja havien estat a moltes parts d’Amèrica Llatina i Amèrica del Nord així que eren una font d’inspiració. A la nit vam anar a sopar per acomiadar-nos, l’endemà continuaven.

“Que tinguem sort, fins a la pròxima”

Mapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada