L’alternativa

Llacs increïbles en el canvi de ruta més encertat! Cactus centenaris d’inflorescència llegendària i una pizza que no arriba. Un poble desèrtic que no tenia res després d’una llengua blanca que sobreixia de mitja muntanya.

Vam començar a baixar del coll i ràpidament vam trobar molt encertat el canvi de ruta. Era un tram que vorejava llacs blaus molt intensos i d’aigua cristal·lina. Roques i llacunes més petites els acompanyaven construint uns paisatges preciosos. Quatre hores després del coll ja érem dins un Tambo a Choclococha preparant espaguetis amb salsa de tomàquet (tot comprat a granel!).

Tambo

Els tambos eren antigues cases als inicis o finals dels pobles on es guardava menjar destinat al comerç i on les viatgeres de pas podien fer nit. Actualment a Perú es manté aquest nom per a edificis estatals en poblacions rurals que ofereixen allotjament gratuït a persones de pas. És un recurs per facilitar la mobilitat en zones empobrides alhora que donar alguns llocs de treball a les persones que en fan la gestió i el manteniment. Aquest programa ens ha allotjat diverses vegades en pobles on no hi ha cap més opció, possiblement perquè no sortiria a compte a les persones propietàries per manca de clientela.

Amb el sopar fet ens vam refugiar del fred andí dins l’habitació i ho vam deixar tot apunt per demà, l’esmorzar llest per fer-se i les bosses mig apunt.

L’endemà vam sortir ben d’hora, encara feia molt fred però el sol començava a escalfar-nos la pell batallant amb l’aire gèlid provinent de l’enorme llac que resseguíem. El llac Choclococha està per sobre dels 4.500m i ens va regalar uns paisatges meravellosos que no vam dubtar a capturar.

La majoria de llacs a Perú tenen un nom que acaba en Cocha (p. Ex. Orcoccocha, Agnococha o Choclococha) el motiu no és altre que cocha significa llac en Quechua. Sorprenentment, llaku també és una paraula en Quechua que s’acosta temàticament a l’anterior, significa aigua.

Entre pedalades i parades a fer fotos vam arribar per una pista de terra en mig bon estat a Santa Inés, on vam parar a fer un mos ràpid abans d’una llarga baixada. Un parell de pans amb ou ferrat per cap que es van acabar convertint en quatre per cap. Sortint del restaurant ens van sorprendre un parell de llames fent actes obscens a l’altra banda del carrer i uns turistes de Lima fent-ne fotos i gravant-ho amb el mòbil. Es veia molt ràpid que aquella gent no eren de la zona, per la manera de fer i vestir no tenies res a veure. Ens van demanar de fer-se unes fotos amb nosaltres i vam poder continuar.

El pla malèfic (muahaha) surt bé

Internament ja m’havia plantejat arribar a Licapa aquell dia, però no ho havia arribat a verbalitzar a l’Ariadna. És més prudent anar veient com va el dia que frustrar-nos volent córrer massa. Des d’allà on érem, al final del llac, sortia un riu que havíem d’anar acompanyant vall avall i per tant en podríem fer via.

El camí pedregós va passar a pista en bon estat i finalment a asfaltat prou ben mantingut, i va ser això el que ens va fer arribar Pilpicacha vora les 14:00. Veient que teníem energia i ganes vam decidir continuar cap a Rumichaca, on vam arribar abans de les 15:00. Érem tan d’hora a lloc que vam decidir seguir devorant etapes i mirar d’arribar a Licapa, tancant una etapa de 66km +633m/-974m.

Quina planta més rara boig!

Per arribar a Licapa vam haver de fer un parell de remuntades per carretera veient Puyas Raimondii arreu. Des de la distància, vam estar comentant tota la tarda què carai eren aquelles plantes (i posant en dubte que ho fossin), fins que en vam trobar diverses prou a prop de la carretera com per entendre-les. És una planta que no té terme mig, o té un pal ben llarg damunt o no el té. I quan no el té és com una palmera molt densa, grossa però baixa, mai havíem vist quelcom similar.
És una espècie de palmera que fa la inflorescència més gran del planeta, arribant a una alçada de 8 a 10m. En aquesta espècie de ‘pal de flors’ que fa hi arriba a haver 5.000 flors que produeixen uns 6 milions de llavors.

Es diu que només floreix després de fer 100 anys, que és quan fa créixer la llarga inflorescència, i després… mor.

Apunt d’arribar a Licapa ens va sorprendre l’últim highlight d’aquest tros de ruta, una llengua salina de color clar sortia de mitja muntanya. Tenia parts més groguenques i d’altres més grises i s’assemblava a una formació geològica que havíem vist a les primeres etapes.

En aquesta última recta al costat de l’explosió mineral a l’altra banda del riu vam estar parlant de què menjar a Licapa, i com sempre en quina seria la Pizza d’aquell sopar tan esperat. Ja eren les 17:00 i començava a fosquejar, forçant-nos a posar llums al ser una carretera amb possibilitat de trànsit.

I quina pizza voldràs avui?

Vam arribar a les 18:00 bastant cansades i amb els últims rajos de llum, i per sorpresa nostra, a Licapa no hi havia RES! Sovint bromegem amb quina pizza voldrem en arribar assumint que no hi haurà cap més possibilitat que un menú senzill (que per altra banda ens encanta!), però aquesta vegada ens va sorprendre de veritat, Licapa havia de ser una ciutat semigran amb diversos restaurants al nostre cap.

Al poble vam aconseguir un hospedaje després de buscar molt i no hi havia cap lloc on menjar. Així que ens vam posar a cuinar ben tard i a gaudir d’un merescut descans en una sala ben freda, dubtant de la nostra decisió de seguir per arribar a Licapa però contentes d’haver cobert més kilòmetres i estar més endavant en la ruta.

Mapa