Huancayo: capital de Junín

Ens dirigíem a Huancavelica, marcador blau amb un llit al mapa, un dels pobles més grans que esperàvem per descansar. Primer però, vam anar a parar a Huancayo, marcador verd. Com? L’Ariadna.

Mapa de la situació

Des de l’inici del viatge vam parlar que el nostre objectiu era arribar a pedalar el màxim de km possibles i evitar agafar busos i transports més ràpids. L’únic handicap era el temps meteorològic, a Perú l’època de pluges arriba al octubre i faltava poc. Tot i que teníem ganes de gaudir del trajecte estava clar que el temps aprestava. Així doncs, vam voler accelerar un dia i agafar un camió que veiem venir a la llunyania. No ens vam acabar d’entendre gaire bé però en definitiva, el camió ens acostaria una mica més a un poble abans que es fes fosc, així que vam pujar a la part posterior del camió on vam carregar les bicicletes.

Ens va deixar 2km més endavant. Valia la pena? No, però ens ho vam prendre rient. Ens vam disposar a muntar tenda i començar a fer sopar quan l’Ariadna es va adonar que no tenia la seva motxilla d’esquena, se l’havia deixat al camió.

Vaig entrar en pànic. La motxilla era del Gerard, hi dúiem la documentació i… en aquell moment no vaig saber recordar què més hi haviaAriadna

El Gerard no va perdre la calma, al principi. Vam intentar tornar on ens havia deixat, no sabíem cap on havia anat ni teníem manera de contactar amb els conductors. A la llunyania vam veure una casa amb llum i vam decidir anar-hi a preguntar. Era un guarda d’una productora d’electricitat, al principi desconfiava de nosaltres però al explicar-li la situació ens va deixar entrar. La casualitat va fer que tingués un matalàs per deixar-nos i cuina, així que ens vam quedar a dormir allà. Al ser guarda tenia controlats tots els camions que passaven, tampoc n’eren masses, i ens va explicar que era d’una mina que hi havia a una hora del lloc. Aneu-hi demà, us puc portar amb moto ens va dir el guarda de l’elèctrica.

Així que li vam fer cas. L’endemà l’Ariadna va pujar a la moto del guàrdia que per 40 soles li va oferir acompanyar-la, ja que a la mina no hi deixen entrar a qualsevol.

Va ser un trajecte entretingut, anava molt ràpid amb la moto per camins plens de solcs i bots, però dúiem casc. Al arribar vaig estar parlant amb els miners, els hi feia força gràcia la gringa buscant un camió. Després de molta estona, els homes van aconseguir saber quin era el camió i qui el conduïa, havia marxat cap a HuancayoAriadna

Amb el seu telèfon vam aconseguir contactar amb ell i va resultar ser un home molt amable. Ens va assegurar que guardaria la motxilla fins que arribéssim. Al arribar altra vegada a la cabana on havíem dormit el Gerard havia fet un amic, un pastor d’alpaques que li va ensenyar a pasturar-les.

Ssshhhhh! Shhhhhh! Va ser una bona estona amb el pastor, vaig conèixer la seva realitat de prop i vaig riure molt aprenent a pastaurar llamas i alpacasGerard

Huancayo és una ciutat gran, capital del departament de Junín. Estava a uns 80 quilòmetres d’on ens trobàvem i pedalant hauríem tardat un dia en anar i dos en tornar. La idea era no destinar-hi tants dies així que vam decidir confiar les bicicletes al bon noi que ens havia acollit i agafar algun transport que ens hi portés.

El transport? Bé, va ser el càstig per haver-me deixat la motxillaAriadna

Vam pujar a un camió que transportava ovelles i alpaques. Gens agradable. Abans de pujar-hi no ens imaginàvem el que era: un munt d’animals amuntegats, morint-se per asfixia. La gent s’hi asseia al damunt, passava per sobre sense cap mirament i encara hi deixaven pujar més persones. Estàvem al·lucinant, era una tortura animal. Ens preguntàvem perquè no les mataven per transportar-les d’aquella manera i ens van explicar que els donaven més diners si estaven vives perquè asseguraven el bon estat. Si ja menjàvem poca carn aquella experiència ens va reafirmar. Per “sort” el camió va punxar una roda. Va ser un fort sotrac, pensàvem que a sobre d’haver de viure aquella experiència tan desagradable no arribaríem mai. De sobte va aparèixer un altre camió i la gent el va fer parar perquè els gringos poguessin continuar el seu camí.

Vam sortir del foc per caure a les brases. Era un camió que transportava toros, lligats per les banyes a les fustes del camió i per si no n’hi havia prou en una parada van agafar porcs i rucs. Tots els animals barrejats que es feien por entre si, es donaven cops i cridaven. Un bon càstig, el viatge més llarg de les nostres vides.
Finalment vam arribar a Huancayo i ens vam trobar amb la mare del camioner que ens va donar la motxilla. Sí, la vam recuperar! No semblava que la història pogués acabar bé, oi?
Vam dormir allà i vam aprofitar el viatge per conèixer la ciutat. Al cap de tres dies tornàvem a estar al mateix lloc, aquells 5 minuts no pedalats dalt del camió es van convertir en 3 dies de retard.

Moraleja

Ens vam retrobar amb les bicicletes, intactes. Havien estat dues nits soles en una casa sense sostre! Quan les vam veure, la felicitat ens va inundar: Contra tot pronòstic tot havia sortit bé! Ara sí, podíem riure del que havia passat i veure’n la part positiva com sabem fer tant bé.
Vam continuar la ruta per petits colls de 4.500m i finalment vam fer un descens dels 4.660m fins a Huancavelica, a 3.660 metres. Va ser una baixada preciosa, unes vistes espectaculars fins arribar a un riu ja desgraciat a causa de la ciutat i barriades que s’hi construeixen al voltant.