Els perquès

En aquest article s’explica el motiu d’un viatge d’aquestes característiques per Amèrica Llatina. El perquè d’aplicar el Residu Zero en una travessa de sis mesos utilitzant la bicicleta com a mitjà de transport.

Aquest viatge comença assegudes a una roca de Montserrat, abans d’iniciar una via llarga d’escalada pel preciós massís. Les motivacions de cadascuna, les ganes de fer les coses bé i entendre els sistemes que ens regeixen ens va dur a reflexionar sobre com hauria de ser viatjar pel món amb cura. Partint de la base que viatjar és un privilegi, ja que no està a l’abast de totes, ja sigui per recursos econòmics, físics o bé perquè el lloc d’origen no dóna opció a poder moure’s a altres països amb llibertat, és necessari fer un replantejament.

Perquè viatgem? Com viatgem? Som conscients de tot el que crea viatjar a nivell socioeconòmic, ecològic i humà?

Totes aquestes preguntes tenen respostes que fan trontollar l’existència i el sistema. Les respostes sempre acabaven sent les mateixes:

Perquè es viatja? Per consumir paisatges, menjars, persones i cultures.

Com es viatja? Consumint dipòsits de gasolina, recursos dels pobles i ciutats, persones que treballen per nosaltres.

Què crea viatjar a nivell ecològic i humà? Destrucció del medi, desigualtat i pèrdua de recursos locals, s’exporta la cultura del consum

El turisme del consum és neocolonialisme i perpetua desigualtats i problemàtiques socials. La típica frase “el turisme és riquesa” és una fal·làcia que només té en compte aquella gent que hi guanya invisibilitzant la gran majoria que hi perd.

Amb totes aquestes reflexions prèvies, resumides en dos paràgrafs, se sustenta una nova filosofia de viatjar. És evident que el privilegi de poder moure’ns lliurement pel món el tenim per haver nascut a Europa i poder permetre’ns temps i diners, així doncs, per nosaltres l’única forma de viatjar és responsabilitzar-nos-en i disminuir al màxim els impactes negatius:

  • Deixar de consumir com a turistes i passar a descobrir com a persones.
  • No participar de grans complexos turístics i donar suport a iniciatives comunitàries.
  • Evitar comprar productes industrialitzats i envasats, menjar el que el poble cultiva.
  • No objectivitzar a persones fent fotos de la seva vida sinó seure i conèixer-les.

La bicicleta

La bicicleta és un mitjà respectuós amb el medi, no produeix contaminació atmosfèrica ni acústica. Això ens permet passar per pobles i muntanyes sense malmetre els camins, observant la natura i poder aproximar-nos a les persones que hi viuen. Cada quilòmetre recorregut és un esforç personal que ens manté connectades a les realitats i al nostre cos mantenint un ritme tranquil i humà.

La bicicleta ens dóna llibertat i flexibilitat, permet parar a qualsevol moment per visitar a peu, pujar un cim, iniciar una llarga conversa i es pot pujar a un bus o tren en cas de necessitat.

L’anglicisme “bikepacking” ve d’unir el mot “bike” (bicicleta) i “packing” (motxilla). Parteix de la base autosuficient del cicloturisme però hi suma el minimalisme dels motxilers: reduint l’equipatge al mínim per tal de fer accessibles llocs molt més remots. Portem el material necessari per viure (menjar, tenda, cuina, roba, etc.) com a equipatge i tot hi ha de cabre a les bosses de bicicleta fent que sigui manejable per camins de muntanya, per tant, hem d’aconseguir que l’equipatge sigui el mínim possible i el màxim de lleuger.

Així doncs, el bikepacking disminueix les comoditats i el confort però aporta accessibilitat a llocs més remots, per tot tipus de camins i el més important, ens permet fugir del turisme de consum.

Viatgem fent bikepacking perquè volem gaudir-ne, no és només un mitjà sinó també un atractiu en si mateix.

La petjada

Un dels eixos transversals en tot el que fem és el Residu Zero. Aquest concepte neix al replantejar-se les tres R (reduir, reciclar i reutilitzar). No es tracta d’anar cada dia amb una bossa plena de plàstics al contenidor groc, sinó de no generar aquest plàstic. És el típic pas de formigueta, aquell que sovint et fa plantejar què podem fer a nivell personal per a reduir la petjada humana al món.

Serveix d’alguna cosa el que podem fer a casa nostra comparat amb el munt de residus que es generen a nivell industrial?

Nosaltres apel·lem a la responsabilitat individual, que és la que nodreix el sistema. Cada decisió suma a l’hora de pressionar el canvi. En una societat globalitzada i fluïda com en la que vivim el que passa en un racó del món pot arribar a l’altra punta en qüestió d’un clic. El que fem pot inspirar a les persones que ens envolten, comunicar una possibilitat desmarcada dels grans sistemes, reflexiva i crítica amb la societat. La tendència ha de ser posar en dubte les pràctiques i crear noves alternatives.

El sistema capitalista és responsable del consum desmesurat i desconnectat de la natura, on la cura per l’entorn i les persones ha desaparegut i es regeix pel bé del capital.

On ha quedat tot això? Ens preguntem nosaltres

Els nostres avis i àvies encara anaven a comprar el pa amb la bossa de roba feta a mà o amb la cistella de vímet al mercat. Feien servir el mocador de roba per eixugar-se els mocs i tenien tovallons de roba a la taula, anaven a buscar aigua a les fonts, conreaven les pròpies hortalisses, feien conserves, es cosien la roba, intercanviaven amb les veïnes…

Hi ha hagut una pèrdua generacional de la cura, de l’autosuficiència i l’esforç per passar a una comoditat sense sentit que genera dependència d’un sistema podrit.

Recuperar i repensar formes de consum més responsables, sostenibles i respectuoses ens fa sentir bé, connectades al món, cuidant l’espai en el que vivim.

I com?

Viure generant el mínim impacte és, doncs, la nostra decisió i en aquesta travessa per Amèrica Llatina ho concretem amb les següents accions:

  1. De la comoditat del transport de combustió a l’esforç del bikepacking
  2. De comprar a les grans superfícies aliments envasats al consum d’aliments a granel en comerços locals.
  3. Del consum d’aigua i refrescos embotellats a utilitzar un filtratge d’aigua que la purifica i la potabilitza.
  4. D’utilitzar un munt de productes d’higiene envasats amb substàncies tòxiques a reduir-ne l’ús, i fer-los a mà amb productes naturals i no envasats; pastilla de sabó, copa menstrual i compreses de roba, pasta de dents amb cúrcuma, etc.
  5. D’anar de lloc turístic a lloc turístic a descobrir cada raconet; pobles, muntanyes, i valls, ruïnes poc conegudes i camins secundaris.
  6. Del lloguer de serveis, packs i persones a les connexions amb les persones locals i les seves realitats.