El principi del final

Per què vam tornar abans del previst? Una decisió difícil i lenta que es va convertir en una tornada molt ràpida i fàcil. Interrupcions a la ruta i les pluges que ens van atrapar abans de creuar la frontera cap a Bolívia. Mapa i infos de la ruta prevista no ciclada.

A finals de setembre ens trobàvem a Huancavelica quan al Gerard va tenir el primer episodi greu de panxa. Va començar amb malestar intestinal, diarrees i febres de 39ºC. Vam tenir sort d’estar en una ciutat força gran a una bona habitació, on vam descansar cinc dies. El que més ens preocupava en aquell moment era no poder seguir pedalant. Estudiant la planificació que havíem fet, la velocitat, la temporada de pluges i el visat ens vam adonar que possiblement no seriem capaces de cobrir tota la distància i gaudir-ne al mateix temps si volíem poder fer la ruta culminant dels Andes peruans de bikepacking.com anomenada Las Tres Cordilleras. Per aquest motiu vam decidir agafar un bus cap a Ayacucho – Abancay i aconseguir més temps per gaudir de la part més emocionant!

a cop de bus

Vam parar un dia a Ayacucho i vam descobrir una ciutat realment bonica. Ens solen agradar les places amb cases d’estil colonial, que tendeixen a ser més complexes arquitectònicament i detallades, amb balcons de fusta, decorats a les portes i façanes, patis interiors i les rajoles típiques. Per nosaltres és un contrasentit: per una banda criticar la barbàrie de la colonització espanyola i per altra valorar les seves construccions, esglésies i la cultura imposada com ho són totes les places de toros que es troben fins i tot als pobles més petits.

Anar en bus quan viatges en bici no és una experiència gens agradable, almenys quan les carreteres no són asfaltades com és el cas de Perú. Més enllà d’haver de desmuntar les bicis i trobar cartrons petits per fer un puzle que intenti protegir-les, els sotracs constants no ens van deixar descansar tranquil·les en cap trajecte, sempre pensant en com estarien les bicicletes allà baix. Per això només vam agafar busos en situació límit, i va costar fer-ho.
Des d’Ayacucho vam tornar a agafar un bus que ens va dur a Abancay. Ens hi vam estar una setmana més fent activitats i visitant les ruïnes de Choquequirao. També vam intentar reparar la AllinOne Multitool, que havíem trencar intentant treure un pedal. Al estar a una ciutat també aprofitar per processar les imatges que estàvem fent i enviar-les a Ghost. Just al matí que vam decidir sortir el Gerard va tornar a tenir febres que van arribar als 39,5ºC, així que ens vam haver de quedar uns dies més perquè es recuperés.

No n’hi ha per tant

Fins aquell moment no ens havíem plantejat demanar cita a la clínica mèdica. Crèiem que era una passa de panxa i que ja es recuperaria.
Així doncs, al cap d’uns tres dies, vam sortir en direcció a la travessa del Salkantay i la ruta per les ruïnes del Machu Pichu. El cos va aguantar fins a arribar a Maras, després d’una bona remuntada des de la Vall Sagrada, on el Gerard va tornar a fer febre i aquesta vegada amb vòmits. Vam decidir agafar un últim transport fins a Cusco, que ens quedava a només 30km.

A Cusco vam estar a casa d’un couchsurfer estupendo on vam passar 10 dies amb malestar intestinal i febres. Aquesta vegada també va caure l’Ariadna! A la segona nit va tenir febres de 39ºC i diarrees abundants. Vam decidir demanar una visita mèdica d’urgències ja que la situació era força dura.

La primera visita va ser ràpida i sense fer-nos cap prova van donar-nos un antiparasitari.

És un tractament de tres dies, si després encara us trobeu malament, torneuDoctora

Evidentment, al cap de tres dies encara estàvem amb febres i diarrees. A la segona visita ens van fer una mica més de cas. Ens van prendre constants i van fer un examen de femta senzill. Els resultats de l’Ariadna van sortir concloents: Ameba Histolytica. El tractament era antibiòtic i antibacterià durant 7 dies. També ens van receptar electròlits per recuperar la deshidratació i abans de deixar-nos marxar de la clínica ens van posar la primera tanda de medicació en vena. Al Gerard no li van trobar res als exàmens de femta però amb l’historial de febres i malestar que va explicar li van receptar exactament el mateix.

O si?

Amb tot plegat, la febre va disminuir però no va marxar i les diarrees tampoc. Ens trobàvem millor però no ens veiem capaces de seguir amb la bicicleta! Ens notàvem amb poca energia, no podíem menjar bé i les caques eren horribles. Vam tornar a demanar una última visita mèdica però ens van dir que ja estàvem bé, que no hi havia rastre de l’Ameba Histolytica i tot era correcte. Nosaltres , però, no ens trobàvem bé i seguíem fent febres cada tarda (de 37,5ºC).

Les pluges ja havien arribat a Cusco, estàvem a finals d’octubre i a les tardes començaven els primers ruixats. Vam veure inviable començar la ruta prevista, una travessa força dura que durava un mes per les Cordilleras a molta alçada i molt desnivell (vegeu la publicació del Mark Watson, a qui vam passar el track i va fer unes fotografies espectaculars).

àpats decisoris

Vam estar-ne parlant uns quants dies, analitzant punts favorables de cadascuna de les opcions en àpats que consideràvem que havien de servir per prendre la decisió final. Àpat rere àpat, però, seguíem sense decidir-nos i finalment vam acordar d’anar a Lima a tancar-ho. Allà faríem l’última prova mèdica, la qual esperàvem que fos un anàlisis de femta prolongat per assegurar l’estat dels nostres intestins. En funció del resultat marxaríem a Catalunya a curar-nos, fent bondat i passant el Nadal a casa.
No hi va haver resultat perquè no van arribar a fer-nos cap prova, ens van dir que tot estava bé obviant les diarrees i les febres diàries així que vam decidir tornar. Vam demanar al Santiago, el nostre amic de Lima, si podíem deixar les bicis i part de l’equipatge a casa seva durant els 5 mesos de pluges i vam comprar els vols d’anada i tornada pel 4 de Maig del 2019.

corre, corre!

Menys de 24h després de comprar els vols ja érem a l’aeroport embarcant direcció a Nova York, on fèiem escala i on, de casualitat, hi havia la germana de l’Ariadna, la Judit, amb el Víctor. Teníem 8 hores d’escala així que vam sortir de l’aeroport i vam anar-les a trobar a Times Square, quin contrast!! Portàvem 3 mesos de muntanyes i solitud al mig dels andes i de sobte estàvem al mig d’una de les places més concorregudes del món, plena de pantalles LED i anuncis de totes les marques. Vam tenir temps de fer un cafè, unes abraçades, unes fotos i marxar de nou cap a l’aeroport.

Durant el viatge en avió vam planejar cadascuna de les sorpreses que volíem fer a les nostres amistats i famílies, ja que ningú sabia res. Bé, de fet teníem un còmplice… A l’hora de comprar els vols ens va ser impossible ja que no podíem rebre el codi de confirmació al mòbil per realitzar la compra i vam demanar-li al Toni, el pare de l’Ariadna. Un a un vam anar sorprenent familiars i amistats en llocs i moments inesperats, va ser molt divertit.

Mapa de la secció planejada no ciclada