Devorant etapes

La retrobada amb les bicicletes a l’altra banda de l’oceà i l’energia de l’inici de la segona part. Quins són els motius dels canvis de ruta i el destí final d’aquest llarg viatge.

La decisió de tornar a Barcelona no va ser fàcil. Van ser uns dies de mil canvis d’opinions però el que vam tenir clar en tot moment era que si tornàvem a Barcelona seria amb el vol de retorn a Perú comprat! I així va ser. Vam donar-nos sis mesos a Catalunya per poder recuperar-nos bé de les panxes i deixar que l’època de pluges s’acabés.
Una vegada a Catalunya vam estar repensant quina era la ruta més adequada, quina part de Perú prioritzàvem perquè era evident que no ho podíem fer tot!

Tinc clar que vull fer la part de Huancavelica a Abancay, on vam haver d’agafar el bus. M’agrada fer recorreguts continus sempre que es pugui! L’essència cicloturistaGerard

Objetius del viatge

També teníem clar que amb sis mesos volíem ser a Argentina, per visitar la família del Gerard i poder passar uns dies allà per aprendre del seu projecte de vida! Jo volia tornar a Catalunya per iniciar el curs allà mentre que el Gerard no ho tenia gens clar, el seu somni d’arribar a la Patagònia en bicicleta s’enfrontava al fet de tancar el viatge plegades.
Així doncs, vam traçar una ruta possible per fer en sis mesos, destinant-ne 3 a Perú i, a partir d’aquí, intentar arribar en 2 mesos més a Argentina.
El 4 de maig arribàvem a Lima, a casa el Santiago. Com sempre, ens van acollir com uns més de la família! Estem molt agraïdes per tot el que han fet! Ens vam retrobar amb les bicis i en tres dies ja estàvem sortint direcció Huancavelica en bus. Els busos i les bicicletes no són gaire amigues. Cada vegada és una odissea!

Les bicis i els busos, relació complicada

Per pujar-les al bus, tot i que en principi et diuen que no hi haurà cap problema si pagues un extra, és una lluita. De fet, perquè acceptessin pujar-les ja ens vam haver de barallar molt amb el senyor que repartia els tiquets als bultos a pujar. La gent vol fer-hi cabre paquets enormes i el cert és que no hi ha prou espai per tots. Estem parlant de busos força econòmics, els que utilitza la gent de Huancavelica per transportar les compres de la capital. Quan arriba el bus la gent s’amuntega per aconseguir pujar el seu paquet, és la jungla, un “tot s’hi val”. Ens podeu imaginar a nosaltres dues amb unes caixes enormes amb les bicis desmuntades (que pesen lo seu) i amb totes les bosses de bici a la mà, intentant passar les primeres? Si es col·loquen gaires paquets de formes diferents abans, és impossible que les caixotes hi càpiguen. Es va notar que el Gerard era bo jugant al “tot s’hi val”, gràcies cau! Primer va aconseguir entaforar-ne una i la segona li vaig passar per sobre els caps de la gent, que per sort és baixeta! Després d’una pujada d’adrenalina i la tensió d’haver de lluitar per pujar les bicis al bus, estàvem assegudes dins, respirant alleujades direcció Huancavelica.

Vam arribar al matí amb força mal estar. Havíem passat de Lima, al nivell del mar, a un coll de 5.000m en menys de 5 hores i, evidentment, no se’ns va posar bé. Vam estar tres dies amb mal de cap i la panxa remoguda i després, al Gerard li va tornar a agafar un atac intestinal amb febres i vòmits. Els ànims van baixar pensant que tornaríem a tenir la mateixa experiència que al viatge passat, que no ens hauríem recuperat del tot! Ja us avancem, però, que no ha estat així! A part d’alguns episodis de malestar hem pogut seguir la ruta fins al final.

Així que, per fi, engeguem amb unes ganes boges direcció la Laguna Choclococha. Vam dissenyar el track pensant que l’aclimatació ens costaria igual que la primera vegada però no va ser així.
La pujada era molt assolellada, havíem de parar sovint per posar-nos crema de sol i beure aigua. Un camí de corbes que resseguia el riu ens va dur al final de l’etapa i només eren les 12h així que vam decidir continuar una mica més. Pedalant, pedalant, vam fer cap a Astobamba, el final de l’etapa del dia següent! Així doncs, vam fer dues etapes en un dia, estàvem més en forma del que ens pensàvem.

Trucha frita

L’arribada a Astobamba va ser espectacular. Una posta de sol boniquíssima en un poble ben petit i desert, això sí, amb uns camps plens de llames i alpaques pasturant. Havíem pujat de 3.600m a 4.600m i l’altura es començava a notar, feia força fred i el sol estava desapareixent entre les muntanyes. Així doncs, ens vam abrigar ràpid i vam començar a fer el sopar.
Una senyora entranyable ens va oferir una caseta, com les de la foto en gran, per dormir-hi.

Vaig anar amb ella per veure-la. Era una cabana amb terra de sorra, ple de pells d’alpaca que s’assecaven i barrils de gasolina. La bona intenció de la senyora perquè no dormíssim a la intempèrie era d’agrair, però crec que m’hagués agafat una bona al·lèrgia al dormir sobre aquelles pells i feia massa pena pensar que eren pells d’alpaca. Sabent-nos tot el greu del món rebutjar-la, no hi vam dormir i vam muntar la tenda en un cobert per minimitzar el vent.

Feia molt de fred, però els sacs ho arreglen tot! Sort en tenim d’aquests sacs. Tot i així no vaig dormir gaire bé. Sentia sorolls que em despertaven i em feien alertar: gossos bordar, passes, crecs i crocs. I si ve algú? A més, tenia mal de cap i no aconseguia agafar el son, l’altura no ajuda gens a dormir.
L’endemà, ben d’hora, vam començar a recollir. L’aigua estava glaçada i amb els primers rajos de sol es començava a fondre. Vam esmorzar avena i quan ja ho teníem tot a punt vam acostar-nos a la botiga de la senyora entranyable per demanar-li si tenia pa per endur.
No vam tenir sort però va insistir a preparar-nos alguna cosa de menjar. Ja havíem rebutjat la nit i no ens vam atrevir a tornar-ho a fer tot i que teníem ganes de començar a pedalar. Al cap d’una estona va sortir al carrer, on l’esperàvem, i ens va donar una safata de poliestirè expandit (waste!) amb trucha frita i papas sancochadas. Intentem fer menjars vegetarians però de vegades, com era el cas, és difícil!

Finalment vam iniciar camí, una pista ben arreglada amb algun poblet petit. Era el segon dia de pedalada i ja estàvem a 4.800m, sense cap dificultat per respirar. Recordàvem el primer coll a 4.900m, havent d’empènyer fort. Aquest, en canvi, va ser un coll tranquil amb bones vistes i un descens fred però ràpid fins a les Lagunas. L’etapa havia de ser més curta, vam tornar a superar els quilòmetres previstos i vam arribar al migdia amb el solet, cansades, però amb molta felicitat!

Mapa